L’únic retorn

on els nens de sants, matí 3-6-9

És el primer cop que em passa, recordar de cop les primeres paraules de les que em vaig desfer.
Encara les veig enlairant-se mentre s’esfilagassaven amb la llum del temps… Aquell cop vaig al·lucinar.
Uau. Resulta extranyíssim veure dos cops el mateix: aquí tot és sempre com obrir un llibre per una pàgina nova.
He acabat tornant al mateix racó i, senzillament, el quadern que tants cops he al·lucinat estava allí,
com un quadern qualsevol en un lloc qualsevol, al terra, allí, una mica enfora.
I hi havia algun fragment que semblava prou paper amb tinta. La resta, tot fet de brillantors i espurnes espúries.
Torno a escriure els fragments llegibles. Tot fent-ho m’adono de tota la morralla dels primers dies…

Per exemple, aquest lament barat, escrit en el que em va semblar una petita ermita entre dos carrerons. Em posava solemne,
eren els primers dies del quadern, contava les paraules com gestos delicats, com si dir quelcom permetés obtenir-ho. La
verborrea és tant exagerada!

on els nens de sants. matí 1-5-9
I aquí estic, perdut en un món d’indòmits passats, de miralls que s’emmirallen, reflexats en els carrerons, les cantonades,
en qualsevol paraula adicional que un pugui recordar. Tot es posar-la en veu, i el brogit de cent mil ecos t’estavella.
He millorat a fer-ho, però fer-ho tot a mitja veu exigeix tanta i tant constant lucidesa…

Així, entre la morralla eterna dels fets i el sarcasme infinit del fat, atrapat en la desfície del rodolar del quotidià,
sense més vista que el miratge dels aquí atrapats, sense res mes que el viatge d’una ment atrapada en un cos que es desfà…

Res mes em queda si no és intentar preservar aquest text, aquest testimoni en fragments d’aquesta trampa eterna,
d’aquest caminar borrós, d’aquesta oportunitat on viure un tros, un esboç d’un anar passant…

Que quedi aquí el rastre d’aquest lloc absurd, trampa inacabable de tantes ànimes perdudes.
Que quedi aquí el testimoni els fets: això és el que va passar.
….

Més endavant, sembla que retrobava el senderi, entenia poc a poc quin era el món extrany on he anat a parar. Em sembla que
s’assemblava a un vell poblat, devastat per un horrible silenci. Els sons desapareixien, quedaven atrapats en l’aire erm i eixut d’aquella
contrada de cases inhabitades. No sé quan temps ha passat des de llavors. No estic segur de que els dies aquí vagin endreçats de la mateixa forma.
Bé, això es el que escrivia llavors:

ca la vella. nit 20 o 22 -5-9
no retrobo el camí a casa. No és pas que no recordi com anar-hi. Més aviat sembla que les molles del conte no duen enlloc, o he oblidat on em duien:
els corbs que es menjaven el pa semblen miratges d’una memòria inventada. Aquest sóc jo?
Cap a on queda el retorn? Vora la tornada de la canço?

….

La pregunta que faria qualsevol és: estic sa? Físicament la pregunta quasi sembla absurda, però a nivell neurològic potser…
Vols dir? No puc evitar pensar en algun dèficit provocat per l’ambient i la falta d’aliment sòlid.
Però tampoc no té cap sentit: no tinc cos que podria tenir un desequilibri qualsevol,
ni on posar un cervell ni cap òrgan ni res així. Aquí segueixo igual: bastant immmaterial.
Si, les preguntes són supèrflues, ja ho sé. No sé pas com acabarà tot això. De fet: acabarà?
No sé què he de pensar.



Comments are closed.