L’oci

Sempre havia imaginat els llimbs plens d’una espècie de boira lletosa. Aquí no hi ha ni això. Atrapat en el reflex d’un buit que tampoc no existeix, costa una mica de trobar l’entretenir-se . Tampoc és que faci falta, però no hi ha massa res a fer.

Encara no he entès ben bé com ha estat. Vull dir, no hi ha cap quadre descrit de deliri al·lucinatori persistent que caracteritzi aquesta condició. Tampoc cal haver estudiat medicina per saber que els miralls no es poden creuar, que són una il·lusió òptica fenomenal però sense realitat. I el meu cos, què se n’ha fet? Si que sembla que tingui una semblança de pols, un deix d’alenar, un palp de sentir. Però no tinc canell ni caròtide on palpar.

Mica a mica, m’adono de com funciona això. Puc fer gestos difusos, tinc com una certa inèrcia, balancejant-me puc arribar a navegar. Hi ha tot un ventall de carrers buits i mutables que duen a una miríade d’indrets, qui-sap-lo quants. El mirall roman d’un definit abassagador front aquest món de cantonades que no goso voltar.

Trobo a faltar n’Alícia, el seu gat negre i l’ombra de l’estiu sota les parres tot prenent llet merengada.



Comments are closed.