encara aquí

Encara recordo el que contaven de n’Alícia, que un bon dia es va trobar a l’altra banda del mirall així, sense adonar-s’en. I allí era un lloc on tot de coses passaven. Una reina de cors, conills llebrers i rellotgers bojos provocant inconscienment i premeditada una constant sensació de desconcert. Una volta per l’altra banda. Això és fals. Des que sóc aquí, ni reina de cors ni transubstanciació de l’anima ni rellotgers bojos. Ni tan sols gats que somriguin o somriures que gategin.

Tan sols algun fragment abonyegat el que tenia allí, accidents, pedaços del món dels quals tampoc sé si me’n puc refiar: seguiran aquí més tard? Un món amb una existència incerta, no hagués dit mai que pogués ser. El que vull dir és que per aquí el teixir i desteixir del quotidià fa les coses així: a vegades em trobo amb fragments, instants i objectes tot sovint incomprensibles. Les coses aquí apareixen i desapareixen per motius que no sé ni puc entendre. I si, sovint m’hi entrebanco. I a voltes inclús caic. I penso: com ha arribat això aquí? O, què carai és això? Sembla un desembossador de tamany còsmic pintat amb la sanefa de quadrets com si fos un taxi dels antics. També, a vegades, surt un cotxet que havia emprat de petit, i em pregunto: realment això és així? Vull dir, aquest cotxet realment és el cotxet que em penso que és? I m’el miro i veig que sembla que si, inclús hi jugo una mica, m’adono del petit que sembla ara a les meves mans. Després m’endormisco una estona -o torna aquest somni recurrent de despertar-me-, i llavors ja no hi és. O és just sota el meu peu, i caic d’una trompada espectacular. Tot sembla que vagi i vingui, com si tingués una mutabilitat blana, com si tampoc fos tan important… El paisatge que formen les cantonades, la llum difusa o concreta, els objectes escampats o apareguts, petits i grans… Però no pas tot va i ve, no pas tot, no, no pas…

El mirall -aquest cabró sarcàstic- només em regala la vista sobre el rebedor de casa -buit, òbviament, ja no hi sóc- i aquesta alenada com de purgatori que em pica al clatell. Això fa que vulgui allunyar-m’en, per a no sentir-la mes, tot i que la paüra de perdre’m em fa tornar. No goso girar la cantonada que es desdibuixa allí en la penombra, deixar enrera el mirall que no em deixa tornar. I si giro l’esquena i desapareix? En aquest lloc l’existir és un atribut imprecis. Quin lloc és aquest on he anat a parar?



Comments are closed.