Els Ecos

Encara m’atrapen a vegades. Estic tan sol que he acabat parlant sol. M’he trobat parlant amb mi mateix: contant-me el que va passar aquell dia, te’n recordes quina vergonya o fent-me la moral no hauries de fer això i ni tan sols intentar allò però si ja ho sé, que no ho hauria d’intentar, però igualment ho faràs si tens raó.

Si, es cert, i ho sé: en altres temps es considerava un signe concloent de demència, però la soledat crea confusions extranyes, i al cap i a la fi, penso, tot i presentar certs trets esquizoides, potser és un mitjà per aclarir-ho, tot això.

Si només fos això… A vegades es materialitzen objectes concrets, alguns semblen trets de pensaments vagues o del món inconscient. Quan vaig veure n’Alícia tancant lentament la porta de l’entrada, murmurant adéu, després de tot un dia traginant maletes, ja on en vaig voler saber res, d’aquell refotut mirall. Vaig anar a voltar. Aquells temps foren ben curioses les troballes: un nínxol amb forats de bala per una casa de nines. Una escopinada sobre aquella carta que li vaig enviar, la que sempre mencionava burleta per fer-me empegueir. Un aneguet de goma que voldria escapçar d’una mossegada si tingues dents amb les que odiar un objecte inanimat. Una xeringa amb els mil·lilitres de morfina indicats per obtenir un efecte paliatiu contundent, conegut per provocar lleugers trastorns de la memòria. No en facis cas. Volta la cantonada. Camina. Tomba altre cop.

No sabia dels ecos. El problema són les paraules. Hom no pot girar el cap. Els objectes encara. Pero els ecos tornen com una venjança retorçada. Metralla acústica: sempre mirant de trobar la més gran putada entre els munts disbarats que se m’han acudit. Ara si parlo, és sempre xiuxiuejant. Si no les paraules tornen, amplificades, creixen fins a extrems difícils de suportar.

Per fi, entre aquell os de peluix i l’amanida amb albergínies i pipes que tant m’agrada apareix un objecte útil: un quadern, una mica extrany: lleugerament lluminós, i amb una certa tendència a flotar. No tinc record d’haver-lo vist mai però escriure-hi, si es fa de certa forma, dissol els ecos, els esborra. No sé per quin mecanisme esvaeix la remor eixordadora, però funciona prou bé. S’esvaeix…

A vegades també empro una espècie de màquina d’escriure que fa soroll de cotxe elèctric i que, depen com me la miri, si estic cansat, em sembla que no té cos, només té les palanques i les tecles on pitjar. Retenir el respirar també sembla que en canvïi l’aparença.

La ironia es el molt que vaig estar a adonar-me de l’al·lucinació del gest: si no em veig els dits per pitjar les tecles, com pot ser que no erri mai en quina trepitjo? De cop em veig en el gest d’escriure, i veig que no ho he vist bé: és com penjar paraules en els fils de llum que fan manifesta aquesta realitat, aquesta és la imatge que de cop se m’apareix com una epifania, com la percepció adecuada de quelcom que no veus de tant poc que n’estàs acostumat. I me’n dono per assabentat: les paraules penjades s’en van de cop, fuu, i els ecos es desfan. La basarda del mirall, l’oci… Ja està. I jo segueixo veient un quadern il·legible o una màquina d’escriure sense paper.

Llavors és quan m’adono del que tampoc sabia. Rera les cantonades s’amaguen els ecos dels altres, la realitat abassegadora de tant i tant. Rèmores d’una memòria corrompuda, estampat d’un passat desconegut. Què? Tant? No, no pot ser. Calma’t. Torno vagarejant fins l’estança, fins el punt d’arribada. Ho he fet? Si, en algun moment dec haver esborrat l’eco d’aquell altre mirall, el mirall del rebedor de casa. Aquí ja no hi és. Queden els altres.



Comments are closed.