Els cridòria

(Vespre. Florència 28 Maig 2009)

Parlaven molt. Constanment, com un rum rum nyigo nyigo crec crec tronx tronx. Sense parar. Mai. No he sentit mai una espècie tant eixordadora. Però ningú mai fotia un crit, o s’enfadava. No, no era això. Era tan sols una vulgar i constant remor, progressivament més forta, més banal. A mesura que s’ajuntaven pujaven el volum, els trets se’ls hi deformaven, s’els hi esfilagassava la pell i l’estructura òssea es retallava amb força en els seus trets amb les òrbites dels ulls més evidents.

Més cantonades. En aquells moments era quan cercava més cantonades. L’abraçada ampla de la ciutat deserta, fugint d’aquells maleïts espectres, de tan extranya tortura.

Els trossos d’oblit.

La música dels homes cansats.

Caminar entre els carrerons perduts del silenci m’ajuda. Es com tornar a respirar. Aire… Com si de cop s’et desembossés el cap.

A vegades aquí em passa, se m’oblida respirar. Els efectes no sempre es noten tant, em sembla que només quan tinc dies menys immaterials. Al cap d’una estona, això si, em noto com cansat, com… Com si anés ofegat. Es clar. Què més podria ser?

Aquesta tribu de cridòries no he arribat a saber com es diuen. No fan discursos on es denominin a si mateixos. Quan parla un sempre parlen tres. No en puc aprendre ni el vocabulari més infantil. El que resulta curiós es que alguna vegada m’han vist. Em miren com si en l’instant que no miraven algú hagués plantat un arbre centenari al mig del carrer, extranyats amb aquella expressió de “això no hi era abans aquí, oi?”, entre assustats de si mateixos, extranyats i encuriosits. Algun marxa atabalat, no sabent si ha de gosar mirar enrera. De seguida es posen a xerrar amb altres com ells, de tres en tres. No n’he tret res i no en treuré. Potser em veuen, però m’ignoren. Jo quan els sento procuro perdre’m pels carrerons.



Comments are closed.