els aguts.

(sants. ~23.00 2.6.9)

Jugaven fi. Res molt explícit,
potser gairebé el contrari.
Intervenien poc, just a la fita,
respiraven lo just, reien també
tímidament, alguna vegada
feien un gest. Humor
jugat amb finura. En pocs segles
quasi conquisten l’extinció.
Adictes, reien.
I què hem de fer?
Però era tanta la finura que no podien parar.

Llavors el destí entra en escena,
els hi juga una broma pesada,
i ja està. Reaccionen
i passen a jugar fi a un altre joc.
Ara què toca? Crueltat?

Agulles fines, invisibles a l’ull nu.
Tendresa? Brisa carícies besos i sexe suau.
En quin ordre ho vols?

Quan tocà “ateïtat” de poc no es passen.
Llavors si que quasi acaben fatal.
Jugaven a voler ser Déus
per després destruir-ho tot.
Elegants, d’aquesta modèstia feta de gestos
parcs, també se n’adonen. Jo penso
que ho feren aposta. Potser.
Òbviament, aquell cop jugaren fatal.



Comments are closed.